Rèquiem Classisisme VI. Mozart

Com suposo ja haureu imaginat, en el Concert d’avui, el tretzè de la sèrie de Rèquiems i el sisè i l’últim de la sèrie dels englobats dins el Classicisme, no podem fer altra cosa que rendir homenatge al Rèquiem de Mozart, segurament l'obra sacra més interpretada i enregistrada de l’historia.

Introducció

Arran d’aquesta obra, vaig copiar un comentari, que no sabria dir-vos de qui és, que acompanyava al programa de mà d’una de les representacions d’aquest Rèquiem que vaig poder gaudir en viu. Us el transcric íntegre, dons crec que reflexa molt be el que és un Rèquiem, o com a mínim m’ha servit a mi, d’una manera mes o menys racional, per explicar-me la meva dèria que des de fa anys tinc per anar col·leccionant Rèquiems.

Diu així:...

“És el text de l'ofici de difunts cristià, potser, el més profundament humà de tots els qui componen el corpus de la seva litúrgia. En ell, la por a la mort i les seves incerteses oculten, no sempre amb idèntica fortuna, un profund amor per la vida, el fi de la qual dóna sentit a totes les reflexions íntimes que exposen els textos en memòria dels difunts.

Poema d'essència universal i capacitat universalitzant. La preciosa moneda de dues cares que l'officium defunctorum ofereix al creador, propicia la lectura vital, esperançada i lluminosa d'un text dramàtic que, a partir d'una literatura que presenta l'ésser humà des de la faceta més íntima i menys joiosa, el porta a la seva expressió més multitudinària i a la celebració més exultant d'aquesta vida que tant temem perdre”

Dit això, anem per feina!

Què us puc dir del Rèquiem de Mozart que no sabeu ja...? Valgui doncs aquest resum.

L' obra

Mozart va escriure molta música sacra, encara que gairebé tota durant el període que va passar a la cort de Salzburg, ja que a Viena només va compondre la Missa en do menor KV 427 i aquest Rèquiem. La Missa de Rèquiem (K. 626) és l'última obra que Mozart va compondre i, probablement, una de les més importants de tot el seu catàleg, no només per la seva qualitat musical, sinó també per la llegenda que hi va associada.

La composició d’aquesta obra està envoltada de misteri. El rèquiem va ser encarregat a Mozart en el mes de juliol de 1791 per un desconegut enviat pel comte Walsegg. Aquest comte era un músic aficionat que desitjava que el compositor escrivís una missa de difunts per al funeral de la seva dona. El fet de no presentar-se ell mateix i enviar al seu lloc un desconegut, que vestia completament de negre per romandre en l'anonimat, respon a la seva veritable intenció, que no era altra que apropiar-se de la composició i fer-la passar com a pròpia.

Mozart es trobava en un moment molt complicat: la seva salut dequeia, es trobava molt abatut des de la mort del seu pare i gairebé obsessionat amb la seva pròpia mort, per la qual cosa tot el que envoltava aquest encàrrec secret va arribar fins i tot a atemorir-lo. La llegenda narra que la misteriosa visita de l’home vestit de negre la va entendre com el reflex de la visita de la mateixa mort, que arribava per anunciar-se. El que sí que és cert és que el comte no va poder finalment complir la seva comesa, ja que la malaltia de Mozart es trobava en un estat molt avançat i al cinc mesos desprès de l’encàrrec de l’obra, la mort el sorprendria amb la partitura incompleta entre les mans. Diuen que el pànic explicaria en part l'intens bloqueig que li va impedir concloure'l i Solament va arribar a compondre fins els primers compassos del Lacrimosa, i va ser el seu deixeble Franz Süssmayr qui va completar la instrumentació (segons les indicacions de la partitura de Mozart) i les parts que faltaven.

Mozart no era precisament un devot creient, però, en el Rèquiem va volcar el seu portentós talent dramàtic i operístic, i la paorosa experiència de la seva pròpia mort.

Es diu que Mozart tingué com a model de composició el Rèquiem de Michael Haydn..., no ho se... tal vegada el seu estat d’ànim no fos l'adequat per examinar partitures d’altres, si be és ben cert que Mozart les partitures les guardava al cap... No ho se vosaltres mateixos, compareu.., aquest Rèquiem de Michael Haydn el teniu al Concert nº 8 de la serie dels Rèquiems. El que si que sembla clar és que Süsmayer el va tenir molt present a l’hora de completar l’obra inacabada de Mozart.

El Rèquiem de Mozart reflecteix molt bé les característiques musicals i l'estil compositiu de l'última època de Mozart:

l'ús de timbres ombrívols, accentuat per l'ús de trombons i corni di bassetto (clarinets baixos);
el caràcter solemne que aporta la tonalitat de re menor;
la utilització de cromatismes molt accentuats i la inclusió d'elements barrocs (seccions polifòniques i fugues) que casen a la perfecció amb el contingut de l'obra i amb el moment vital en què es trobava el compositor.

La seva tonalitat principal, com ja hem dit, és la de Re menor i fou escrit per a orquestra, cor i veus solistes (soprano, contralt, tenor i baix).

La seva estructura comprèn:

Introitus o Rèquiem,
Kyrie,
Secuentia (amb sis parts independents: Dies Irae, Tuba mirum, Rex tremendae, Recordare, Confutatis i Lacrimosa),
Offertorium (amb dues parts: Domine Jesu i Hostias),
Sanctus,
Benedictus
Agnus Dei/Lux aeterna

Anem per parts...

-. Introitus i Kyrie: Potser el fet que aquesta part sigui l'única íntegrament composta pel compositor, tingui alguna cosa a veure amb la sensació de concentració, resum i essència de tota l'obra. L'arrencada, en un tristíssim Re menor, amb la corda i el vent respirant a través d'un cos moribund, ens trasllada cap uns clarobscurs sobrenaturals. L'entrada del cor a Rèquiem aeternam és d'una angoixa esglaiadora, el domini dels fagots i els clarinets dóna pas a violins suaus que preparen l'entrada d'una veu angèlica. La puresa de la soprano a “Te decet hymnus” ens torna l'esperança. En acabar el verset, el cor es rebel·la furiós i torna a ser sacsejat per un violent i vibrant “et lux perpetua”, que va morint a poc a poc en el no-res. La doble fuga del Kyrie, ombrívola on n'hi hagi, no triga a tornar-nos al centre de l'emoció.

-. Dies irae: El cor esclata sense previ avís, sense introducció, en un remolí de ràbia i rebel·lia concentrades, buscant una sortida que no existeix.... Un caos devastador assola l'Univers, el Judici Final s'aproxima, la ira de Déu...

-.Tuba mirum: Sona la temible trompeta de l'àngel Gabriel. Lluny de trobar en aquest passatge masses corals venjatives o orquestres eixordadores (com podrem trobar en els rèquiems de Berlioz o en el de Verdi), la serenitat s'apodera del món, mentre ens elevem cap a la Llum en companyia del quartet solista.

-. Rex temendae: Tres angoixants “Rex!” cantats pel cor, sobre el constrenyent motiu de les cordes de l'orquestra. El bell cànon que segueix alterna veus altes i baixes en un panteix esgarrifós, mentre el metall comença a tronar des de les altures. Per sobre de la desolació s'alça el darrer vers esperançador, “Fons pietatis”.

-. Recordare: La música, d'una tendresa commovedora, “Qui Mariam absolvisti”, brolla espontània com d'una font, pura, íntima i tremolosa. Sorprèn l'aparent senzillesa amb què l’embriagadora melodia s'escampa sobre els solistes, salvant totes les dificultats tècniques; el geni de Mozart en estat pur.

-. Confutatis: De cop i volta, l'horror. Terribles cops de timbal; frases incandescents a les cordes. A dalt, la súplica dels qui preguen clemència; a baix, l'udol dels condemnats, “Confutatis maledictis”. La manera com la música es descompon, desapareixent en el no-res més absolut, com succionada a poc a poc per un abisme implacable, desprèn un hàlit atroç, una bafarada de tomba indescriptible.

-. Lacrimosa: Després de l'espantós buit del “Confutatis”, la música s'eleva amb esforç des del silenci i ho fa en un crescendo aclaparador, “Qua resurget”, sorprèn la força orgullosa, desafiant, amb què el cor tanca la pregària final, “Dona is requiem, Amen”.

-. Domine Jesu Christe: El quartet solista s'enlaira poderós sobre el cor. El caràcter de triomfant marxa militar de la fuga que el segueix permeten esperar el millor..., o el pitjor.

-. Hòsties: se succeeixen tres seccions molt diferenciades i clarament oposades; la primera i la darrera prometen conciliació, pau i seguretat, però la segona traspua desassossec. Vegeu si no com l'òrgan reprèn l'amenaçador “Quam olim Abrahae” del número anterior.

La mà de Mozart es va aturar aquí, faltaven els tres últims números complets. Süsmayer es va encarregar d'orquestrar part del Lacrimosa, el Domine Jesu i l'Hòsties, basant-se en els esbossos detallats i l'escriptura vocal que el seu mentor havia deixat escrita per complet, però el Benedictus i, sobretot, el Sanctus i l'Agnus Dei són gairebé completament seus. Les idees, molt probablement del mateix Mozart, són esplèndides però estan desenvolupades de manera rústica i mediocre. Una obra mestra inacabada, però, qui es podria atrevir a acabar el seu propi Rèquiem?

Com a colofó a l'obra, el deixeble no s'atreveix a escriure res més enllà d'una “CODA” gegantina i és per això que la seqüència del “Lux aeterna” i el “Cum sanctis tuis” són una exemplar còpia de l'Introitus i el Kyrie; sens dubte, la millor manera de culminar aquesta obra mestra.

Aquest, amb els afegits de Süsmayer, és la versió del Rèquiem de Mozart més sovintment interpretat. El musicòleg, pianista i compositor americà Robert Levin (Brooklyn, 1947), professor a la Universitat de Harvard i doctor “magna cum laude” l'any 1968 amb la tesi “The Unfinished Works of W. A. Mozart” per la mateixa Universitat, professor de piano a Hochschule für Musik Freiburg a Alemanya i professor invitat en el “Centre for Research in the Arts, Social Sciences and Humanities”, University of Cambridge, és conegut per haver completat i reconstruït un bon nombre d'obres del s. XVIII, amb especial esment a obres inacabades de Wolfgang Amadeus Mozart i Johann Sebastian Bach.

La compleció de les obres inacabades, incloent-hi el Rèquiem en Re menor i la Missa en Do menor de Mozart, són considerats els seus millors treballs. Al Rèquiem de Mozart, ha reconstruït la fuga d'"Amen" basant-se en els mateixos apunts del compositor. Això fa que a la típica i coneguda versió de Süsmayer se li hagin afegit altres modificacions i versions, existent no menys d'una vintena d'edicions, de diferents autors, que intenten diferents aproximacions en la intenció de completar la partitura inconclusa de Mozart.

No ho se, jo, encara que molt aficionat als Rèquiems, no em considero un gran expert. El sentit comú em fa pensar que, malgrat tot, va ser Süssmayr qui més a prop va estar de Mozart i sens dubte coneixia les seves intencions millor que qualsevol dels que han intentat la feina després. Que hi hagi una majoria aclaparadora d'intèrprets que es decanten per la versió amb els afegits de Süssmayr és, en aquest sentit, força significatiu. Però per haver-les.., hi ha diferents versions (més d’una vintena).

Quina interpretació us aconsello?. N’hi ha tantes i de tan bones!.. N’hi ha de dirigides per batutes tan celebres com les de Bruno Walter, Rudolf Kempe, Herbert von Karajan, Leonard Bernstein, Sir Colin Davis, Carlo Maria Giulini, Josef Krips, John Butt, Frieder Bernius, Charles Mackerras..., Jo em quedo amb la versió de Nikolaus Harnoncourt o la de John Eliot Gardiner.

Rèquiem K626 de Mozart

Així, basat en aquesta elecció i fent una mica de pàtria, us aconsello un enregistrament antic, fet a Barcelona, al Palau de la Musica Catalana, el desembre de 1991. És un enregistrament amb acceptable imatge i excel·lent qualitat musical, Els interpretes son: El Monteverdi Choir, l’English Baroque Soloists, dirigits per John Eliot Gardiner, amb els solistes Barbara Bonney (soprano), Anne Sofie von Otter (mezzo-soprano), Anthony Rolfe Johnson (tenor) i Alastair Miles (baix). (47 minuts)