Rèquiem Barroc II. Purcel

Seguim amb el cicle de Concerts virtuals dedicats al Rèquiem. El d’avui serà el quart de la sèrie i el segon dedicat als Rèquiems del Barroc.

Avui us proposo escoltar i estudiar un dels Rèquiems que tinc en gran estima, tant per l’obra en si, com pel seu compositor. Es tracta d’un Rèquiem anglicà compost per, si no el més gran, un dels més grans compositors anglesos. Em refereixo a la “Música per al Funeral de la Reina Mary” de Henry Purcell.

Retrato de Henry Purcell per John Closterman. Galería Nacional del Retrat, Londres.

Henry Purcell (10 de setembre de 1659 – 21 de novembre de 1695) és considerat el millor compositor nadiu anglès (Händel era alemany, nacionalitzat anglès). Va ser l’organista de la de l'Abadia de Westminster i va morir jove, als 36 anys, en plena fama, de causa no ben coneguda: de tuberculosi?, enverinat per xocolata?, d’un refredat mal curat? (diuen que una nit que va sortir massa tard del teatre, va tornar a casa quan la seva dona ja havia tancat la porta i li va tocar dormir al carrer, agafant-se un refredat que va empitjorar...?). Va ser enterrat en una tomba adjacent a l'orgue de l'abadia de Westminster.

Purcell va incorporar a la seva música elements estilístics italians i francesos, però va desenvolupar un peculiar estil musical anglès. Purcell va escriure òperes -la més coneguda Dido y Eneas (1689)- i música religiosa. Entre altres moltes coses, és també conegut pel seu “ground bass” (*) i hi ha qui diu que en aquesta mecànica de baix es basa la música dels Beatles.

Quan parlem del Funeral de la Reina Mary ens referim al Funeral de Maria II d'Anglaterra (Palau de St. James, Londres; 30 d'abril de 1662 - Palau de Kensington, Londres; 28 de desembre de 1694). Va ser reina d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda des de 1689 fins a la seva mort. Educada en la religió protestant, va ser molt activa a l'Església anglicana, que va dirigir com a governadora suprema. Maria va morir de verola als 32 anys al Palau de Kensington, el 28 de desembre de 1694 i va ser enterrada a l'Abadia de Westminster.

La història ens diu..: “El Londres de la tardor del 1694 es va veure sorprès per la verola, amb més de mil morts. El rei va caure malalt i la seva dona (Maria II d’Anglaterra) es va preocupar de cuidar-lo i així va agafar la malaltia. Les cròniques ens expliquen que el 21 de desembre, sabent el destí, va posar en ordre els seus assumptes i va disposar com hauria de ser el seu funeral. La sobirana va morir el 28 de desembre. Donada l'epidèmia, el clima i la indecisió política, les exèquies no es van iniciar fins al 21 de febrer, planejant-se el trasllat del fèretre a l'Abadia de Westminster per al 5 de març, una cerimònia de gran solemnitat, amb totes les botigues de la ciutat tancades i un seguici monumental”... I al nostre compositor, li va correspondre compondre i estrenar la música. Aquesta mateixa música es va utilitzar per al funeral del mateix Purcell, gairebé onze mesos després.

La composició de Purcell té una distribució molt clara: una marxa fúnebre encomanada a tres trompetes i percussió; tres números coneguts com a "sentències", amb cor i orgue i, entre cadascuna, una “canzone” encomanada a les trompetes. L'obra es clou amb la mateixa marxa fúnebre.

Sabem que trompetistes i percussionistes van acompanyar el fèretre pels carrers, però no podem saber si es va utilitzar música del nostre compositor. En el seu moment es rebutjava que aquests instruments toquessin a l'interior de l'Abadia, per la qual cosa potser la marxa fúnebre inicial va ser la melodia interpretada durant el seguici... La discussió ha arribat fins a gairebé els nostres dies, fent llum l'auge del moviment historicista, que rebutja que al funeral s'utilitzessin trompetes a l'ús, pròpies de celebracions triomfals, si no trompetes de vares, un instrument allargat amb una vara que llisca cap enrere (a diferència del trombó). La utilització d'una vara en lloc de pistons permet més gamma cromàtica, incloent-hi així tonalitats menors, pròpies d'un funeral. L’any 1993 es van construir unes rèpliques d’aquests instruments, cosa que va ser determinant per tancar el debat: un instrument d'aquestes característiques no podia tocar-se en moviment, de manera que la marxa fúnebre que inicia l'obra fos interpretada, amb gairebé tota seguretat, dins de l'Abadia mentre entrava el fèretre.

És un Rèquiem anglicà i la seva lírica res té a veure amb el text de la missa de difunts catòlica romana. La primera sentència, titulada “Man that is born of a woman” ("L'home nascut de dona"), procedeix del Llibre de Job que posa l'accent en la mortalitat de l'home. La segona, “Yet, O Lord, most mighty” ("I tanmateix, oh Déu Totpoderós") té un caràcter més implorant. La tercera és la més famosa “Thou knowest, Lord, the secrets of our hearts” (Senyor, Tu saps els secrets del nostre cor) prové de l’antic “Book of Common Prayer” (Llibre de pregària comuna: El llibre del servei oficial de l'Església d'Anglaterra i, amb alguna variació, d'altres esglésies de la Comunió Anglicana, que va ser compilat per Thomas Cranmer i altres, publicat per primera vegada el 1549). La pregaria “Thou knowest, Lord, the secrets of our hearts” ha estat utilitzada en posteriors Rèquiems (la temporada passada en el nostre cor interpretàvem el Requiem de Bob Chilcott, escrit l’any 2010 en el que el 8e moviment tenia també el “Thou knowest, Lord, the secrets of our hearts”).

És una obra per a soprano, contralt, tenor i baix amb quatre trompetes i orgue. Les seves parts són:

I Marxa

II "Man that is born"

III Canzona

IV "In the midst of life, we are in death"

V Canzona

VI "Thou knowest, Lord, the secrets of our hearts"

VII Marxa

La lírica de les seves parts i la seva traducció són:

1	“Man that is born of a woman hath but a short time to live, and is full of misery. He cometh up, and is cut down like a flower; he fleeth as it were a shadow, and ne'er continueth in one stay”.	(“Home que neix d'una dona li queda poc temps per viure, i està ple de misèria. Ell puja, i és tallat com una flor; fuig com una ombra, i mai continua en una estada”.)
2	"In the midst of life we are in death: of whom may we seek for succour, but of thee, O Lord, who for our sins art justly displeased?” “Yet, O Lord, O Lord most mighty, O holy and most merciful Saviour, deliver us not into the bitter pains of eternal death”	(“Enmig de la vida estem a la mort: a qui podem buscar socors, però de tu, Senyor, Qui està justament disgustat pels nostres pecats?” “No obstant això, Senyor, Senyor fortíssim, Oh sant i misericordiós Salvador, no ens lliureu als amargs dolors de la mort eterna”.)
3	“Thou knowest, Lord, the secrets of our hearts; shut not thy merciful ears unto our pray'rs; but spare us, Lord most holy, O God most mighty”. “O holy and most merciful Saviour, thou most worthy Judge eternal, suffer us not, at our last hour, for any pains of death, to fall from thee. Amen”.	(“Coneixes, Senyor, els secrets dels nostres cors; no tanqueu les teves orelles misericordioses a les nostres pregàries; però perdona'ns, Senyor santíssim, Déu molt poderós”. “Oh sant i misericordiós Salvador, digne jutge etern, no ens deixis en la nostra última hora, per qualsevol dolor de mort, caure de tu. Amén”).

Com a curiositat, La Marxa Fúnebre d’aquest Rèquiem es va incloure com a tema principal a la pel·lícula “La taronja mecànica” de Stanley Kubrick.

Us proposo escoltar la versió que jo tinc, perquè si la música és meravellosa, la interpretació que en fa John Eliot Gradiner ho és encara més. És un disc del segell Erato i acompanyen a Gardiner el Monteverdi Choir & Equale Brass Ensemble

“Música per al Funeral de la Reina Mary” de Henry Purcell

El seu minutatge és:

00:00 : I. March

02:13 : II. "Man that is born"

06:01 : III. Canzona

07:44 : IV. "In the midst of life, we are in death"

13:40 : V. Canzona; 14:33 : VI. "Thou knowest, Lord, the secrets of our hearts"

16:54 : VII. March

Bé, amics, res més per aquesta setmana. Són uns 20 minuts de música deliciosa, no us la perdeu! Jaume

(*)PD He dubtat si parlar del “Ground Bass”. El ground bass se sol associar a Purcell, doncs els sol utilitzar molt (no en l’obra que comentem avui).

Pels que esteu interessats en harmonia aquí va una petita explicació. Si en voleu més, m’ho feu saber i ho amplio. Ground en anglès ho podem traduir com: el terra, el sòl, la base, el fonament...

El Ground bass, també anomenat basso ostinato (italià: "baix obstinat"), consisteix en un patró o tema melòdic breu i recurrent del baix, que serveix com a element estructural principal (com a base, a fonament) de l’harmonia de tota l’obra, doncs aquest patró de conducció harmònica es va repetint com una roda al llarg de tota la peça.

Fou molt típic del repertori anglès del final del segle XVI i el segle XVII, període en què aquest gènere fou molt conreat, però també l’utilitzaren molts altres compositors barrocs d’altres països.

L’exemple paradigmàtic que posen els llibres de text, és el Cànon de Pachelbel. És una obra en Re major i els seu patró de progressió d’acords (conducció harmònica), que es va repetint com si fos una roda al llarg de tota la peça, és el següent: I-V-vi-iii-IV-I-IV-V on : (I): Re major (Tonica); (V): La major (dominant); (vi): si menor (tónica de la relativa menor); (iii): fa♯ (dominant de la relativa menor); (IV): sol (subdominant); (I): Re (tónica); (IV): sol (subdominant); (V): La (dominant), i així una altra vegada i altra..., repetint com si d’una roda es tractés ...

Altres exemples són Claudio Monteverdi, Zefiro torna (1614); Henry Purcell, "When I Am Laid in Earth" de Dido and Aeneas (1689); Johann Sebastian Bach, Cantata núm. 78 (“Jesu, der du meine Seele”), Passacaglia i fuga en do menor per a orgue (1708–17) i “Chaconne” de Partita en re menor per a violí sol (1720). També, la famosa obra de Bach, Variacions Goldberg, (1742) es basa en un patró de baix harmònic de 32 compassos que varia lleugerament a cada repetició, però conserva el seu contorn essencial al llarg de l'obra.

Posteriorment, l’utilitzaren: Ludwig van Beethoven, 32 variacions en do menor (1806); Johannes Brahms, Variacions sobre un tema de Haydn (1873). Ja al segle XX, compositors anglesos com B. Britten recuperaren el ground en obres com Peter Grimes, opus 33 (’Passacaglia’) . També Alban Berg, Altenberg Lieder, Opus 4, núm. 5 (1912) i en el segle XX també s’ha utilitzat en rock i el al jazz (sobretot en formes com el blues de 12 compassos).