Concert per a violí i violoncel . Barroc II

Encetem el Cicle de Concerts de Música per a violoncel al llarg de la història de la música. En aquest primer concert d'avui, analitzarem el violoncel en l’època del Barroc.

El violoncel. L'instrument i el context històric

Un petit preàmbul sobre l’instrument...

Les parts del violoncel són pràcticament les mateixes que les de la resta d'instruments de corda fregada, que ja vàrem descriure al Concert anterior en referència al violí. En el violoncel, en la seva part inferior va encaixat el botó, d'on surt la pica, com una vara metàl·lica que té la funció de subjectar l'instrument a terra i regular-ne l'alçada per a la comoditat del violoncel·lista. El violoncel, tot i ser de construcció idèntica al violí o la viola, és molt més gran, la seva caixa fa uns 77 cm. d'alçada. És per això que es toca assegut, recolzant l'instrument a terra per mitjà de la pica i situant-lo entre els genolls de l'instrumentista.

Té quatre cordes afinades per quintes, de la següent manera de greu a agut: Do 1 -Sol 1 -Re 2 -La 2 (l'afinació és a una octava més greu que la viola). Té una tessitura gran de 5 octaves d’extensió.

Tradicionalment, és considerat com l'instrument que més s'assembla a la veu humana.

Del violoncel en tenim notícia des de la primera meitat del segle XVI, com el baix de la família de les violes “da braccio”. Un dels primers instruments que han sobreviscut data del 1572 i va ser creat per Andrea Amati. Antonio Stradivarius va aconseguir les millors proporcions i grandària, al voltant dels 75 cm. Aparegué a Itàlia a la segona meitat del s. XVII. El nom és esmentat per primera vegada per Arresti el 1665. Coexistí amb el seu rival, la viola de gamba, fins ben avançat el s. XVIII.

Durant el Barroc el violoncel va tenir un paper essencial com a instrument de continu, juntament amb altres baixos de corda fregada. Al llarg del segle XVIII la seva presència a l'orquestra com a secció va estabilitzant-se i augmentant en nombre, i també en aquest segle XVIII apareix la primera literatura concertística especialment pensada per a l'instrument, com als concerts de cambra. Gairebé simultàniament es van començar a escriure per a ell sonates, trios, quartets i van sorgir nombrosos virtuosos com Luigi Boccherini.

El violoncel és el tercer instrument de corda en una formació simfònica i té un paper consolidat com a instrument cambrístic, tant dins del tradicional trio o quartet, com en les més diverses possibilitats instrumentals. La producció concertística augmenta al segle XIX, que deixa alguna de les mostres més paradigmàtiques del gènere, i fins i tot s'expandeix encara més al segle XX, amb noves creacions de tota mena, algunes escrites especialment per a solistes tan rellevants com el català Pau Casals o el rus Mtislav Rostropovich.

Les suites

Ja que el Concert d’avui anirà de Suites, permeteu-me abans explicar una mica què és una Suite, en el Barroc i en altres èpoques de la música ... És una bona ocasió per fer-ho i crec que serà bo per entendre una mica millor el concert d’avui i fins i tot la música d’altres èpoques posteriors.

“Suite” és un terme manllevat del francès que, entre altres molts significats, universalment s’accepta que significa ”successió”, “seqüència”...

Musicalment, la Suite és una composició instrumental formada per la seqüència o successió d’un número indeterminat de moviments que recopilen ritmes de dansa (pavana, gallarda, allemande, courante, sarabande, giga, minuets, bourrées...) generalment combinant ritmes ràpids amb altres de moderats i a vegades precedides d’un preludi o obertura. A mitjans del segle XVII, Froberger (1616 - 1667), compositor, clavecinista i organista alemany del Barroc, amb les seves suites per teclat, proposà la successió d'Allemande-Courante-Sarabande-Gigue com una mena d'esquema fix per a la Suite, cosa que s'adoptà amb naturalitat durant un segle i que sancionà amb la seva autoritat immensa el mateix Johann Sebastian Bach.

L’ “allemande” és una dansa alemanya de ritme moderat en compàs binari o quaternari.

La “courante” és una dansa ràpida francesa amb una barreja de ritmes ternaris i binaris.

La “sarabanda” és una dansa majestuosa i lenta en temps ternari, d'origen espanyol, típicament amb un accent al segon temps de cada compàs.

La “gigue” és una dansa ràpida i rústica d'origen britànic en temps ternari.

Bach afegeix a cada Suite una dansa extra de tempo moderat (el “minuetto”, la “bourrée” o la “gavotte”), que encaixa bé en cada cas entre la sarabanda lenta i la gigue ràpida.

Fins aqui la Suite en el Barroc. Però i després... ?

Ja en el temps del classicisme la sonata substituirà la suite com a suport formal predilecte dels compositors. Naturalment, a la sonata no deixa d'haver-hi vestigis de la vella suite. El més explícit és el de la presència del “minuetto”, encara que de mica en mica seria substituït pel “scherzo”. La sonata imperarà amb tanta força en el romanticisme, que la suite pràcticament desapareix del mapa durant un segle.

Al segle XIX es torna a utilitzar el terme Suite com a successió seqüènciada, ja no de danses, sinó de parts concretes d’una obra musical més gran: és la suite com a agrupament de pàgines seleccionades d'una obra musical en origen molt més àmplia i comunament de gènere teatral, bé sigui l'òpera, ballet o música incidental (*). El que caracteritza aquest tipus de Suite no és únicament ser una “selecció” de moments especialment aconseguits, sinó ser una successió de pàgines musicals sense interrelació, sense el pensament unitari de la més transcendent forma Sonata, sent una simple juxtaposició o successió de fragments musicals, és a dir, l’antic concepte de suite. Les suites de “L'Arlesiana” de Bizet o “Peer Gynt” de Grieg són prototips de successió de pàgines selectes d'una partitura molt més àmplia, nascuda com a música incidental; les suites del “Trencanous”, “El llac dels cignes” i “La bella dorment”, de Txaikovski, són exemples cèlebres de “resums” de grans ballets. D’aquesta manera amb les suites es tractava de proporcionar una obra que, per les seves dimensions i lògica estructural, es pogués incloure amb èxit als programes de concerts. En la mçusica del segle XX, la suite no només no ha deixat d'existir, sinó que ha recobrat presència, després de l'aclaparador domini de les formes “superiors” de la música instrumental del Romanticisme, com la sonata i la simfonia. També, tal vegada un dels motius pels quals les suites han reaparegut modernament ha estat la moda dels retorns, del neoclassicisme, una tendència que molt sovint s'ha manifestat en l'elecció de la Suite com a vehicle formal. Així en el segle XX hi ha de tot: s’ha utilitzat la Suite com una manera de resumir selectivament una obra major (per exemple: les suites del “Sobrero de tres picos“ de M. de Falla), com també per retornar a la vella idea de suite com a cadena de danses de caràcter contrastat (per exemple Béla Bartók en la seva “Suite de danse”).

L'autor: J.S. Bach

Retrato de Johann Sebastian Bach en 1746, por Elias Gottlob Haussmann. No es pot parlar del violoncel a l’època del Barroc sense tenir en compte les suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach (BWV 1007-1012). Bach va escriure les Suites per a Violoncel durant la seva estada com a Capellmeister (més o menys, director musical) a Köthen, que va durar del 1717 al 1723. Köthen era una petita ciutat - uns 3.000 habitants - del principat principalment agrícola d'Anhalt-Köthen i està situada a uns 140 kilòmetres al sud-oest de Berlín (Berlín era la ciutat propera més gran, amb una població d'unes 55.000 persones en aquell moment) i uns 70 kilòmetres al nord i una mica a l’oest de Leipzig. El mecenes de Bach a Köthen, el Príncep Leopold, era un gran entusiasta de la música. Es diu d’ell que durant una gira amb Johann David Heinichen, el Capellmeister de Dresden, Leopold va sentir dir que el rei prussià havia dissolt la seva orquestra de la cort, i immediatament va prendre mesures per contractar tants d'aquests virtuosos com va poder, arribant a aconseguir-ne vuit. Quan es van unir als músics locals, aquests músics formaven un conjunt musical de mida impressionant, comparable als de les corts molt més grans. (Leopold va gastar gairebé el quatre per cent del seu pressupost anual en música).

Quan Bach va arribar, es va trobar al capdavant d'una formació musical força respectable, envoltat d'instrumentistes talentosos i recolzat per un príncep amant de la música. No és estrany, doncs, que moltes de les seves grans obres instrumentals datin del període Köthen - no només les Suites per a Violoncel, sinó també les Sonates i Partites per a Violí Solo, els Concerts de Brandenburg, el primer llibre d'El Clavecí ben temperat, cinc de les Suites Franceses, i l'Orgel-Büchlein, una col·lecció de 45 corals per a orgue.

Les Suites de Violoncel són exigents, música intel·lectualment rigorosa. En elles, Bach traça un curs musical desafiant i exploratori, creant allò que és essencialment música polifònica per a una sola veu instrumental.

Cada suite es construeix a partir d´un preludi seguit de cinc balls.

Les sis suites segueixen la mateixa estructura i ordre de moviments, tots en la mateixa tonalitat de la suite:

1.- Prélude

2.- Allemande

3.- Courante

4.-Sarabande

5.- Galanteries (Minuet per les suites 1 i 2, Bourrée per la 3 i 4, Gavotte per la 5 i 6)

6.- Gigue

Encara que comparteixen certes característiques, cap d'aquests moviments no és gens ni mica genèric. Amb cada nota, Bach sembla haver-se delectat amb el desafiament d'escriure el seu tipus de música – música polifònica, densa, complexa, rica tant en concepció com en expressió, música que normalment necessita moltes veus per cantar-la – per a l'única veu d'un violoncel solista.

Durant la vida de Bach van ser copiats nombrosos manuscrits de les suites, però mai es van convertir en una peça àmpliament coneguda. La primera edició impresa d'aquestes obres realitzada per Louis Pierre Norblin, va ser publicada per l'editorial Janet et Cotelle de París el 1824. En aquesta edició de l'obra s'observa que el destí i la consideració de les suites canvia i durant molt de temps no van ser considerades obres o danses de caràcter virtuosístic, sinó estudis. Tant és així, que a la portada de la primera edició es presenten com a Sonates o Études.

Les suites no van aconseguir la gran difusió que tenen ara fins al segle XX. El violoncel·lista català Pau Casals va ser qui les va rescatar de l'oblit. El 1890, a l'edat de 13 anys, es va trobar amb les suites editades per Friedrich Grützmacher a una botiga de Barcelona i va començar a estudiar-les. Fins al 1925, als 48 anys, no va realitzar una interpretació en públic d’aquestes suites. Només llavors va acceptar gravar les suites i es va convertir en el primer a fer-ne un enregistrament. La seva popularitat va créixer constantment des de llavors i actualment l'enregistrament de Casals continua estant disponible.

Avui dia, després de la recuperació per part de Casals, les suites són una de les obres més grans per a violoncel i gairebé cada violoncel·lista aspira a tocar-les de la millor manera possible. Així, el que en principi van ser una música nova per a un nou instrument, tres segles després aquestes suites no han perdut ni una mica el seu poder de sorprendre, encantar i commoure'ns.

Suite per a Violoncel nº1 de J.S.Bach

PD/ Pel que fa a la selecció dels intèrprets de les Suites, m’he quedat amb les ganes de posar-vos la interpretació que en va fer Pau Casals. He decidit no fer-ho perque son enregistraments antics amb la tecnologia que hi havia en aquell moment. Ara disposem de millors recursos, per la qual cosa la qualitat del so es més bona i s’acompanyen de la imatge de la interpretació, cosa que no passa en l’enregistrament de Pau Casals on, com a única imatge hi ha la caràtula del disc. La interpretació de les suites seleccionades és a càrrec de:

Suite nº 1.- Lucia Swarts, violoncel·lista. Enregistrament fet al Rijksmuseum d'Amsterdam. És el museu nacional holandès més famós dedicat a les arts i la història. La sala on es va fer aquest enregistrament va ser escollida segons pintures que encaixaven amb la Suite per Violoncel en Sol major.

Suite per a Violoncel nº1 de J.S.Bach

Un dels millors violoncel·listes de l’actualitat, Mischa Maisky. Cal comentar que aquesta Suite Bach la va escriure per un violoncel de 5 cordes. Mireu que bé ho fa en Mischa Maisky amb només 4 cordes!

Res més amics que en gaudiu del que de ben segur són joies de la música de tots els temps.

Que la música no deixi mai d’acompanyar-vos, a tots ens fa bé i una mica millors!

Jaume

(*) música incidental: És aquella música que s’ha compost per a acompanyar una representació teatral, una pel·lícula de cinema, un programa de televisió o de ràdio (ja sigui sobreposada al text parlat o connectant diferents escenes) o uns altres entreteniments que, en principi, no han de ser obligatòriament musicals. La música no té res a veure amb l’argument