Rèquiems del S.XX - V. Britten

Seguim amb els Concerts dedicats als Rèquiems, el d’avui el trenta-unè de la sèrie i el cinquè dedicat als Rèquiems del segle XX.

El concert d’avui anirà dedicat a un altre dels Rèquiems amb majúscula del segle XX, el “War Requiem” (Rèquiem de Guerra) de Benjamin Britten, op 66.

Crec que aquest Rèquiem s’entén molt bé en el context històric del seu temps i en el del seu compositor. Deixeu-me que us en faci cinc cèntims...

“The Battle of Britain” (“La Batalla de Bretanya”) i “The Battle of Britten” (“La Batalla de Britten”), malgrat que en anglès es pronuncien igual, no volen dir el mateix. Aquesta diferència dins una mateixa fonètica va pesar molt en la vida i en el reconeixement que el seu país donà a Britten. El War Requiem va sorgir en aquest context.

Entrem en context i ho us explico millor...

L'autor

Britten en 1968, por Hams Wild

A Benjamin Britten (22 novembre 1913 - 4 desembre 1976) li va tocar viure, a més de la Primera Guerra Mundial (28 juliol 1914 - 11 novembre de 1918), la Segona Guerra Mundial (1 de setembre de 1939 – 2 de setembre de 1945), guerra que, ja de passada s’ha de dir, ocasionà la mort del 3% de la població mundial de l'època (moriren entre 50 i 60 milions de persones, la major part civils).

Durant aquesta guerra tingué lloc el que es va anomenar com “The Battle of Britain” o també “la Batalla de Bretanya o d’Anglaterra” (10 de juliol al 31 d'octubre de 1940). Va ser la primera gran batalla combatuda enterament per forces aèries i el bombardeig major i més sostingut realitzat fins a la data. Aquesta “Battle of Britain” costà a Anglaterra la pèrdua de 1.547 avions (1.023 caces, 524 bombarders), 544 baixes militars (que així en diuen en la guerra dels militars i soldats morts), 27.450 civils britànics morts i 32.138 ferits. A la Luftwaffe li costà la pèrdua de 1.887 avions (873 caces i 1.014 bombarders) i 2.500 baixes militars. Durant la Segona Guerra Mundial, i sobretot en els temps propers a la “Battle of Britain” a Anglaterra i a Europa es vivia un esperit cada cop més bel·licós, ja que la intenció de l'Alemanya nazi era destruir les defenses aèries de la Gran Bretanya i obligar el Regne Unit a abandonar la guerra forçant un armistici o la rendició. En aquests moments i en aquestes circumstàncies, Britten es declara objector de consciència i ell la seva parella, el tenor Peter Pears, van abandonar Anglaterra i se’n van anar cap a l'Amèrica del Nord (abril de 1939), primer al Canadà i després a Nova York. Aquesta va ser la “Battle of Britten”, molt diferent del que va ser la “Battle of Britain”

Benjamin Britten mai va empunyar una arma ni participar en cap contesa bèl·lica. Nascut el 1913, va viure de nen la Primera Gran Guerra (1914-1918) -que va acabar delmant gairebé una generació sencera d'homes britànics-. Des del record de la Primera Guerra de la infància, i sent ja un adult en la Segona Guerra, va decidir fermament no combatre ni participar de cap manera en la Segona Guerra Mundial, per la qual va sol·licitar ser declarat formalment objector de consciència. Però prèviament, pocs mesos abans de l'esclat del conflicte, i quan ja s'endevinava inevitable, va fer el que seria molt criticat pels seus compatriotes: abandonar Europa i instal·lar-se als Estats Units, a resguard de les hostilitats. Aquesta va ser la “Battle of Britten.

 Queda clar que el seu pacifisme i la seva homosexualitat convertiren Britten en un personatge controvertit en el temps que li tocà viure. The Battle of Briten..., sobre aquesta mateixa fonètica se’n va fer reprotxe durant i després d’aquests fets de la Battle of Britain.

Quan Britten tornà dels Estats Units, en la declaració que va fer al Tribunal que l’havia de declarar oficialment objector de consciència va dir... "Atès que penso que en tota persona encoratja l'esperit de Déu, no puc destruir, i sento que la meva obligació consisteix a evitar ajudar a destruir vides humanes en la mesura de les meves capacitats, per fort que pugui ser el meu desacord amb les accions o les idees d'una persona. Tota la meva vida ha estat dedicada a actes de creació (la meva professió és la de compositor) i no puc participar en actes de destrucció".

Crec que des d'aquesta premissa s'ha d'escoltar, en essència, aquest “Rèquiem de Guerra”: com un acte íntim i dolorós de creació, i com un profund, líric i tràgic al·legat contra la destrucció.

Les ferides de les dues guerres mundials trigarien a cicatritzar en el compositor, que va veure l'oportunitat de passar comptes amb el passat molts anys després, el 1958, quan va rebre l'encàrrec de compondre una obra de gran envergadura per a la solemne cerimònia de consagració de la nova catedral de Coventry. L'antiga, un extraordinari edifici gòtic de segle XIV, havia estat destruïda per les bombes alemanyes el 14 de novembre de 1940. L'arquitecte guanyador del concurs, Basil Spence, va decidir aixecar el seu projecte no sobre, sinó al costat de les ruïnes de la vella catedral, que continuarien així, com a testimoni imperible de la barbàrie.

Potser va ser aquesta circumstància la que va animar Britten a prendre la decisió conceptual i musicalment transcendent de fer conviure també en la seva obra dos textos molt diferents, antiquíssim un i molt recent l'altre: el llatí de la missa pro defunctis i diversos poemes anglesos de, aleshores encara molt poc conegut, Wilfred Owen, un d'aquests grandiosos talents en potència tallats d'arrel per la Primera Guerra Mundial. Owen va tenir, a més, la dissort de morir tan sols set dies abans de la signatura de l'armistici que posava fi a la interminable i devastadora contesa. Va morir en acció de guerra el 4 de novembre de 1918 al canal de Sambre, al nord-est de França. Tenia vint-i-cinc anys i deixava un grapat de poemes escrits majoritàriament en les trinxeres. A diferència de Britten, Owen va decidir anar a combatre voluntàriament i les cartes que va enviar a la seva família revelen actituds canviants: "No vull l'avorriment de la formació militar, no vull vestir de caqui; ni tampoc salvar el meu honor davant nets inquisitius d'aquí a cinquanta anys. El que vull ara més ardentment és lluitar". Poques setmanes abans de morir, després d'arrabassar una metralladora a l'enemic, va acabar amb la vida de diversos alemanys, i per això va ser condecorat militarment: "Vaig lluitar com un àngel", confessava en una carta als seus pares. Amb la introducció de nou poemes d'Owen en la seva War Requiem, Britten denunciava els horrors de la Segona Guerra Mundial, amb textos d'un compatriota que havia mort en la Primera.

El “War Requiem” va ser escrit l'any 1961 (el va donar per acabat al gener de 1962).

L'obra està escrita per a tres solistes: soprano, tenor i baríton, acompanyats per un cor mixt (SATB), cor de nois, orgue i dues orquestres (una orquestra completa i una de cambra). El Rèquiem té una durada aproximada de 80-85 minuts.

Les forces musicals es divideixen en tres grups que s'alternen i interactuen entre si al llarg de la peça, ajuntant-se totalment al final de l'últim moviment. La soprano solista i el cor estan acompanyats per l'orquestra completa, els barítons i tenors solistes estan acompanyats per l'orquestra de cambra, i el cor de nois està acompanyat per un petit orgue positiu (*) (aquest últim grup idealment està situat a certa distància de l'orquestra completa, a fi d'obtenir un so llunyà i “estrany”). La soprano i el cor canten el text tradicional del Rèquiem llatí, amb ocasionals comentaris antifonals -també en llatí- confiats a un cor de nens i orgue, mentre que el tenor i el baríton, acompanyats per l'orquestra de cambra, canten poemes de Wilfred Owen, intercalats per tot arreu.

La composició de Britten està plena d'intenció i simbolisme. L’obra comença i acaba amb unes campanes que toquen en un interval de quarta augmentada (Do-Fa sostingut, un interval de tritó), un interval dissonant (**) prohibit en la història de la musica de l’edat mitjana (“diabolus in musica”, se n'anomenava). Aquest interval es converteix en un motiu recurrent al llarg de l’obra. Tota una declaració d’intencions doncs en harmonia clàssica es diu que tota dissonància s’ha de resoldre en les notes o acords següents; doncs bé, Britten resolt o no resolt aquesta dissonància depenent del sentit de reconciliació o conflicte que expressi el text de l’obra, dilema existent al llarg de tota l’obra. Tres plans tímbrics i espacials diferents que escoltem units en el Liberame final, on el text del responsori llatí es barreja amb un dels poemes més torbadors d'Owen, “Strange Meeting” (Estranya trobada), en el qual un combatent britànic es troba amb un soldat alemany a qui ell mateix ha donat mort: "Soc l'enemic que vas matar, amic meu". Ara tots dos estan morts, sota terra, a "un túnel profund i gris", i es lamenten de "l'horror de la guerra, l'horror que destil·lava la guerra". A la fi, tots dos es disposen a anar a dormir en pau al temps que Britten fa cantar als cors i la soprano la consoladora antífona “In Paradisum”, on el text demana que els àngels condueixin als difunts al paradís. Aquest final és molt representatiu de com Britten fa jugar simbòlica i musicalment l’interval dissonant de tritó: una de les expressions més destacades del tritó és cantada pel tenor en el poeme d’Owne “Strange Meeting”, dirigint-se a un soldat contrari amb les paraules "Strange friend". Aquest poema s'acompanya d'acords esporàdics separats de dos violins i una viola, que inclouen el tritó com a part d'un acord de setena dominant. Al final del poema, l'acord de corda final es resol a la tònica, portant l'obra al seu final, reconciliador en “In paradisum”. També Britten va facilitar l'execució musical del tritó en els compassos de tancament fent cantar el Fa sostingut en una veu, però el Do en una altra.

Escolteu i disfruteu-ho, és meravellós!

L'orquestra completa consta de la següent instrumentació: 3 flautes (la tercera doblant piccolo), 2 oboes, 1 corn anglès, 3 clarinets,2 fagots, 1 contrafagot, 6 trompes,4 trompetes, 3 trombons, 1 tuba, cordes (violíns I, violíns II, violes, violoncels, contrabaixos), piano, orgue positiu o harmònium, orgue gran (només Libera Me) i percussió a càrrec de 4 percussionistes (inclou timbalses, 2 plats antics afinats ae Do i Fa sostingut, glockenspiel, gong, campanes afinades a Do i Fa sostingut, vibràfon, plats, triangle, castanyoles, blocs xinesos, fuet, bombo, 2 tambors laterals, tamborí, tambor tenor)

L’orquestra de cambra té la següent instrumentació: flauta (doblament de piccolo); oboè (doblament de corn anglès) clarinet (en Si♭ i La), fagot, trompa, arpa, 2 violins, viola, violoncel, contrabaix i percussió (timbals, gong, plats, bombo, tambor lateral).

Un darrer simbolisme, buscat amb tota la intenció: Britten va voler fer l'estrena del Rèquiem amb tres solistes dels països que més havien patit probablement en la guerra: La Gran Bretanya (el tenor Peter Pears, la seva parella), Alemanya (el baríton Dietrich Fischer-Dieskau, que havia estat obligat a combatre en la Wehrmacht sent poc més que un adolescent) i la Unió Soviètica (la soprano Galina Vishnévskaia, casada amb Mstislav Rostropóvitx, un gran amic de Britten). No obstant això, les autoritats soviètiques no van permetre que aquesta última cantés al costat d'un alemany en una "obra política", de manera que va haver de ser reemplaçada en l'últim moment per Heather Harper. Més tard, el gener de 1963, gràcies a la paciència i la bona feina de Britten, sí que se el va autoritzar a participar en l’històric primer enregistrament de l'obra, sota la direcció de propi compositor, que es va convertir en un èxit de vendes sense precedents: la gent volia escoltar el War Requiem per recordar tranquil·lament a casa els seus morts i, de passada, per foragitar el fantasma de la Guerra Freda, aquells dies en ple apogeu, després de la crisi dels míssils de Cuba. Des de llavors, l'obra s'ha interpretat en tots els aniversaris possibles de la Primera Guerra Mundial. Sobre Owen al final Britten també va dir “... Ell havia volgut explicar la veritat dels horrors de la guerra, lluny de la visió que altres pretenien donar d'ella, en considerar-la un noble sacrifici patriòtic...”

Després de l’estrena Britten va escriure a la seva germana: "Espero que faci pensar una mica la gent". A la portada de la partitura va citar a Wilfred Owen:

“El meu tema és la guerra, i la llàstima de la guerra.

La poesia és la llàstima...

L'únic que pot fer un poeta avui és avisar”.

El 2019, el “War Requiem” va ser seleccionat per la Biblioteca del Congrés per a la seva preservació al “National Recording Registry” en considerar-lo i declarar-lo "cultural, històricament i estèticament significatiu".

Bé amics, que gaudiu d’aquest Rèquiem. Sapigueu descobrir-ne tot el seu simbolisme

Quina audició us recomano ?...

A You Tube hi ha un antic enregistrament dirigit pel mateix Britten amb la London Symphony Orchestra el Melos Ensemble, el London Symphony Orchestra Chorus, el Highgate School Choir, The Bach Choir, en Simon Preston a l’orgue i, ni més ni menys, que la Galina Vishnevskaya com a soprano, Sir Peter Pears de tenor i en Dietrich Fischer-Dieskau com a baix.

Lògicament és un enregistrament antic però amb un elenc d’artistes memorable.

Si voleu quelcom més modern i sempre amb garantia de qualitat, us recomano alguna de les versions dirigides per en John Eliot Gardiner amb el Monteverdi Choir en aquest cas acompanyats per la NDR Symphony Orchestra and Choir, Tölzer Knabenchor amb els solistes L. Organasova(soprano), A. Johnson(tenor) i B. Skovhus(bariton).

Que sigueu feliços i que la música no deixi mai d’acompanyar-vos.

Jaume

---

Pels que en volen saber més:

 (*) Orgue positiu: Aquí

(**) Intervals: Musicalment, entenem per Interval a la distància d’entonació que separa dos sons diferents. S’anomenen numèricament (interval de segona, de tercera...,) pel número que representa la segona nota respecte a la primera. En la música occidental el semitò és la unitat d’interval més petita. En les escales musicals hi ha notes separades per un semitò i altres per un to. El nombre de tons o semitons que hi ha entre dues notes donen caràcter a l’interval.

 (**bis) Intervals o acords consonants/dissonants: (dit de manera molt resumida, tal vegada massa, però...) Un interval o un acord es considera consonant quan la seva audició –tocat consecutivament o simultàniament (acord)- ens proporciona una sensació de repòs. Al contrari, es considera dissonant quan la seva audició no aporta sensació de repòs, aporta sensació de “tensió” i per tant ens fa esperar i desitjar la seva resolució a consonant.

Per mi en la música hi ha moltes coses: melodia, ritme, harmonia, pregunta/resposta, motius melòdics, rítmics o harmònics, leitmotivs..., però també és un joc –a vegades sorprenent- entre tensió i repòs.