Rèquiem Romanticisme IV. Bruckner

Continuem amb el que serà el desè setè Concert dedicat als Rèquiems i el quart dedicat als Rèquiems del Romanticisme.

Avui escoltarem i comentarem un Rèquiem escrit en la plena joventut d’un compositor Romàntic, gran devot catòlic i gran bevedor de cervesa. L’autor va viure setanta i dos anys, però el Rèquiem es va estrenar quan el seu compositor tenia només vint-i-cinc anys. En el Concert d’avui gaudirem d’un Rèquiem de joventut, el Rèquiem en Re menor d’Anton Bruckner.

L'autor

Retrat de Anton Bruckner. Josef Büche

Anton Bruckner fou un compositor i organista austríac (Ansfelden, 4 de setembre de 1824 – Viena, 11 d'octubre de 1896). Per situar-lo en el context dels músics de l’època, direm que era nou anys més gran que Brahms, però quinze anys més jove que Mendelssohn, catorze anys més jove que Schumann, tretze anys més jove que Lizt i onze més jove que el seu admirat Wagner. La seva figura sorgeix, doncs, al bell mig de la brillant florida del Romanticisme musical germànic.

Va aprendre a tocar l’orgue, veient com ho feia el seu pare, que era l’organista de l’església d’ Ansfelden, i amb el mestratge de Johann Baptist Weiss, representant de la vella tradició musical del nord d'Àustria i de Baviera quan només tenia 10 anys d’edat ja substituïa al pare a l’orgue d l’església. Després de la mort del seu pare, esdevinguda el 1837, la seva mare el portà a estudiar al monestir agustinià de Sankt Florian, del qual va esdevenir organista el 1851. Allà Bruckner va rebre una instrucció general molt sòlida i una excel·lent educació musical, que va consistir en estudis de cant, de violí i de composició amb diferents mestres, entre els quals van destacar el cèlebre organista benedictí Anton Kattinger.

Bruckner era un devot catòlic i un gran bevedor de cervesa i, ja sigui per la integritat del seu caràcter o per la força de les seves conviccions, va morir cèlibe, sense haver trobat la dona de la seva vida. De fet, sembla que tenia una manera de fer bastant peculiar: Era tímid i maldestre, diuen que era com un home de la edat mitja posat de cop al mig del segle XIX. Aquesta manera de fer i la seva fe senzilla però inamovible feien d’ell una persona ingènua, objectiu fàcil per a tota mena de crítiques. Malgrat el seu aspecte de pagesot, era una persona instruïda, amb una formació que no tenia cap dels músics del seu temps. L'octubre de 1841, després d'una estada de deu mesos a Linz, va obtenir el diploma oficial que li permetia ser assistent de mestre per a les classes dels cursos inferiors El maig de 1845, Bruckner va superar una nova prova per accedir al grau de mestre i immediatament l'abat de Sant Florian el va nomenar primer adjunt de l'escola parroquial, càrrec que va exercir fins a 1855. Finalment Bruckner es va presentar a l'Escola Normal de Linz per obtenir el títol de mestre d'ensenyament primari. Bruckner va viure a Linz des de Nadal de 1855 fins a 1868. Des del seu nou càrrec d'organista a Linz, Bruckner va inscriure el seu nom entre els dels grans organistes i mestres de capella austríacs que tenien a la seva disposició uns bellíssims instruments construïts al nord d'Àustria. A l’any 1861 va obtenir a Viena, el títol de mestre de música, que li va conferir el dret a ensenyar. Va continuar els seus estudis musicals fins a l'edat de 40 anys, sota el mestratge de Simon Sechter i Otto Kitzler. Aquest últim, amb qui Bruckner va estudiar des de 1863, va introduir-lo a la música de Richard Wagner. El 1868 va acceptar una plaça de professor de teoria musical al Conservatori de Viena. A l’any 1975, quan la Universitat de Viena va decidir introduir la teoria de la música com a assignatura, esdevingué el professor en aquesta institució. Durant anys, Bruckner batallà per la creació de la Càtedra d’Harmonia i Composició a la Universitat de Viena, i fou ell qui inicia les classes. Finalment la Universitat de Viena li atorgà el Doctorat “Honoris causa”, grau que no varen atorgar ni a Brahms, ni a Beethoven.

A l’últim quart del segle XIX, tothom al món que es preocupés per la música moderna alemanya es repartia en dos bàndols: els partidaris de Johannes Brahms o els partidaris de Richard Wagner. Dins aquesta aferrissada lluita, la seva manera de fer, el seu caràcter dubitatiu i l’admiració que professava per Wagner, el convertiren en un objectiu fàcil per a les critiques de tots i sobretot les de Eduard Hanslick, influent crític musical i defensor de Brahms. Tal vegada el seu caràcter, potser la seva inseguretat i sens dubte la cruesa de les critiques que rebia, el privaren de la fama i acceptació general de la seva obra, que no l’aconseguí fins ben complits els 60 anys. També per aquesta inseguretat que confereix ser el punt de mira de totes les critiques, Bruckner es deixava influenciar -molt sovint pels seus deixebles, que com a músics no li arribaven ni a la sola de la sabata- i modificava vegades i vegades les seves obres. Sortosament, Bruckner va assegurar-se de deixar les partitures originals sota custòdia de la Biblioteca Nacional de Viena.

Bruckner morí l'11 d'octubre del 1896 i les seves restes es troben a l'Església de Sant Florià, just a sota de l'orgue

La música de Bruckner és una música bastant a l’estil del seu admirat Wagner, amb llargues i lentes conduccions harmòniques, pel que, sobretot les seves simfonies, son, com sol dir el musicòleg Xavier Chavarria, “de digestió lenta”; donat que a mi, al igual que Bruckner, m’agrada la cervesa, les considero de la següent manera: Les Simfonies de Bruckner son com la cervesa, l’inici és difícil, però com més en beus, més t’agrada. Al voltant del setanta anys, quan Bruckner ja era bastant crític -i amb ell mateix també- definia la seva música dient: "Aquell que desitgi bella música, anirà amb Brahms; el que vulgui més que bella música vindrà a mi ... " i és que potser Bruckner era un científic de la música i Brahms no era més (ni menys !) que un gran talent ....

Bruckner és conegut per la seva musica Religiosa i per les seves Simfonies, al meu parer dues músiques de resultat molt diferent per ser del mateix autor, tot i que alguns motius de la seva musica religiosa son emprats en alguna de les seves simfonies .

L'obra

Avui dedicarem el Concert a la seva musica Religiosa i concretament al seu Rèquiem o “Missa pro defunctis” en Re menor, WAB 39, una composició de joventut. Bruckner la va compondre quan tenia 25 anys i fou estrenada el 15 de setembre de l’any 1849 al monestir de Sant Florian, en memòria de Franz Sailer, un any després de la seva mort, qui fou el notari del Monestir i qui va llegar a Bruckner un piano Bösendorfer. Una segona representació va tenir lloc l'11 de desembre de 1849 a l'abadia de Kremsmünster.

El Rèquiem està escrit en la mateixa tonalitat que el de Mozart (Re menor) i hi ha una clara influència de Mozart al llarg de l'obra (també és un d’aquells Rèquiems del Romanticisme, que tenen molt de classicisme).

 Està escrit per a cor mixt, solistes vocals, tres trombons, una trompa, cordes i orgue amb baix figurat.

Les seves parts son:

Introit: Rèquiem (Andante, re menor),

Seqüència: Dies irae (Allegro, re menor),

Ofertori: Domine (Andante, Fa major), Hostias (Adagio, si bemoll major: Coral per veus d'home dividides i trombons), Quam olim (Con spirito, Fa menor: Doble fuga, acabat en Fa major),

Sanctus (Andante, re menor), Benedictus (Andante, si bemoll major - una trompa solista substitueix el trombó baix)

Agnus Dei i Comunió: Agnus Dei (Adagio, re menor), Rèquiem (Adagio, Re menor: Coral a capella), Cum sanctis (Alla breve, re menor, acabat en re major).

La seva durada total és al voltant d’uns 35 minuts.

El Rèquiem és probablement la primera composició a gran escala de Bruckner i probablement la seva primera obra significativa i també el seu primer treball amb orquestra. És sorprenent el que va aconseguir, sobretot si mirem la gran doble fuga del Quam olim Abrahae, escrit almenys sis anys abans de començar els seus estudis de contrapunt amb Simon Sechter.

Als setanta anys d’edat Bruckner, quan ja posseïa l’esmentat sentit crític, va emetre un judici sobre el seu Rèquiem de la següent manera: Es is' net schlecht! (“No és dolent”)

Aquest Rèquiem va patir revisions pel propi compositor als anys 1854 i 1892. Bruckner li va donar la partitura de 1892 a Franz Bayer, el qual va realitzar una altra revisió per ser executada als funerals del pare Johann Evangelist Aichinger a Steyr, el 4 de desembre de 1895. L'Österreichische Nationalbibliothek va adquirir la partitura revisada a la vídua de Bayer el 1923. La partitura original d'Anton Bruckner es troba als arxius del Monestir de San Florián.

“Missa pro defunctis” en Re menor, WAB 39 de Bruckner

La gravació de referència es un CD de la col·lecció Hyperion dirigit per Matthew Best amb la Corydon Singers, English Chamber Orchestra i Thomas Trotter (órgue)

Us proposo escoltar aquesta versió que és la versió que he trobat a YouTube dirigida per Matthew Best.

Res més amics, avui explicacions al Concert una mica abreujades, en una setmana per mi bastant atrafegada, amb assaig darrera assaig (amb l’orquestra, la compositora, la directora convidada, la lituana Giedrė Šlekytė, que serà qui es farà càrrec de l’OBC i de nosaltres ...), fent, com es diu, vida de tarda (i fins ben entrada la nit) a l’Auditori.

Que sigueu feliços i que la música us acompanyi sempre. Jaume

---

PD/ Permeteu-me fer un parèntesi, donat que al parlar de Bruckner hem parlat també de Wagner. Tal vegada per alguns comentaris (fins i tot massa impulsius, imprudents i agosarats) que he fet el xat, algú pot pensar que menystinc Wagner. Res més lluny del meu pensar ! . Aquesta és la meva sincera opinió personal, tal vegada molt personal, però sincera i creguda: Sense Wagner no haguéssim tingut Bruckner i sense els dos, ni Malher, ni R. Strauss, haguessin estat el que foren..., només per mencionar als més coneguts, però es clar que Wagner va obrir una nova estètica en la música. Una cosa és la música de Wagner i l’altra és Wagner i algunes de les circumstàncies de les seves operes... que quedi clar !