Rèquiems del Renaixement II

En aquest segon concert dedicat al cicle de Rèquiems seguirem un dia més en l’època del Renaixement.

Context històric i musical

Deixeu-me abans descriure una mica el context i tal vegada donar algun apunt més sobre el concepte general dels Rèquiems, que afegirem al que vàrem començar a comentar en el primer concert.

Fins a mitjans del segle XV, l'escolàstica va ser el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per comprendre la revelació religiosa del Cristianisme. Alguns filòsofs escolàstics són Marsili d'Inghen, Albert Magne (1193/1206-1280), Tomàs d'Aquino (1225-1274), Nicolau de Cusa, Francesc Eiximenis (±1330-1409), Gaietà, Ramon Martí, Ramon Llull, i més...

Aquest corrent va dominar les escoles catedralícies i els estudis generals i va donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjan segle XI fins a mitjan segle XV. La seva formació va ser, no obstant això, heterogènia, atès que va absorbir corrents filosòfics, no només grecollatins, sinó també àrabs i jueus.

També, a la segona meitat del segle XV ja s’havia inventat la impremta. Johannes Gutenberg (Magúncia, c. 1400 - Magúncia, 3 de febrer de 1468), un orfebre i inventor alemany, famós per les seves contribucions i la invenció de la impremta durant la dècada del 1450. El seu invent va fer possible la publicació de llibres en grans quantitats i va ser un dels factors més decisius per a la difusió de les idees del Renaixement a tot Europa.

Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 de març del 1475 - Roma, 18 de febrer del 1564), també conegut simplement com a Michelangelo o Miquel Àngel, l’escultor, pintor, poeta, escriptor i arquitecte del Renaixement i Massaccio, Piero della Francesca, Fra Angelico, Botticelli, Giorgione. Il Veronesse, Tintoretto, Durer, Brueghel, El Greco, van ser alguns dels pintors de l’època.

Dinasties de prínceps i tirans es mantenen en el poder (Els Mèdici...)

L’any 1478 per iniciativa de Ferran el Catòlic i amb la finalitat de combatre els jueus, es crea el Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició, conegut com la Inquisició espanyola, depenent directament de la corona. Va ser l'única institució comuna d'Aragó i Castella durant molt de temps. Aquest fet va enfortir la monarquia. El primer període va destacar pel seu rigor i virulència. La seva activitat va ser alta durant les monarquies de la dinastia dels Habsburg, i minvant durant els Borbons, però durà fins al 1834.

A finals del segle XV, els grans descobriments geogràfics dels espanyols i portuguesos provocaren un augment de l’activitat comercial i manufacturera, el que es traduí en un importat auge econòmic.

La primera demostració directa de l'esfericitat de la Terra va venir a través de la primera circumnavegació de la història, una expedició capitanejada per l'explorador portuguès Fernando Magallanes. L'expedició va ser finançada per la Corona Espanyola. El 10 d'agost de 1519, les cinc naus (Trinitat, Santiago, Sant Antoni, Concepció i Victòria) comandades per Magallanes van partir de Sevilla, van travessar l'Oceà Atlàntic, van passar a través de l'estret de Magallanes, van creuar el Pacífic i van arribar a Cebú, allí Magallanes mor en una batalla a mans de filipins nadius. El seu segon al comandament, l'espanyol Juan Sebastián Elcano, va continuar amb l'expedició i, el 6 de setembre de 1522, va arribar a Sevilla, completant la circumnavegació. Carlos I d'Espanya, en reconeixement a Elcano, li va atorgar un escut d'armes amb la llegenda Primus circumdedisti me (en llatí, "El primer que em vas circumdar").

Martí Luter (Eisleben, 10 de novembre de 1483 - Eisleben, 18 de febrer de 1546), teòleg, frare catòlic de l'Orde de Sant Agustí i reformador religiós alemany inspirà, endegà, encapçalà la Reforma Protestant: “Les 95 tesis de Martí Luter” (1517)

Com a resposta a la Reforma Protestant, es va convocar el concili de Trento celebrat en períodes discontinuats entre 13 de desembre de 1545 i 4 de desembre de 1563. El concili va oscil·lar entre la voluntat d'aclarir diversos punts doctrinals i la voluntat d'organització política. Va ser l'inici de la Contrareforma. En aquests anys l'església catòlica es va convertir en una força legalista, centralista i no gaire avesada al canvi.

El 1545 es va crear la Inquisició romana, coneguda per Congregació del Sant Ofici, per a lluitar en contra del protestantisme. El procediment era diferent del de la inquisició papal. El Sant Ofici vetllava permanentment per la puresa de la fe en tota l'extensió de l'Església catòlica. Era una congregació d'altes dignitats. L'any 1633 hi fou processat i condemnat Galileo Galilei.

L'Europa del segle XVI era dominada per l'Imperi dels Habsburg. Era l'època en què els estats-nacions eren en via de construcció i en aquest repte tots els poders implicats instrumentalitzaven la religió.

Amb aquests antecedents i dins d’aquest context va anar prenent forma el fet musical que avui coneixem com a Misses de Rèquiem. No hi ha dubte que el pes de l’Església Catòlica Romana es va deixar notar, i molt, en el Rèquiem. El text de la missa de Rèquiem és en llatí. Martí Luter rebutjà parts del ritu romà de la missa catòlica. La litúrgia de la Missa anglicana i l'ortodoxa és diferent de la catòlica romana... Com anirem veient en successius Concerts, els Rèquiems, en anar passant els anys, variaran i no tots seran en llatí. Fins ara s'han compost més de 2.000 Rèquiems. En general, els escenaris renaixentistes, especialment els que no estan escrits a la península ibèrica, es poden interpretar a cappella (és a dir, sense les parts instrumentals d'acompanyament necessàries), mentre que els compositors que comencen al voltant de 1600 prefereixen fer servir instruments per a acompanyar un cor i també inclouen solistes vocals. Hi ha una gran variació entre les composicions quant a la quantitat de text litúrgic musicat. A partir del segle XVIII, molts compositors van escriure el que són efectivament obres de concert, que en virtut de fer servir orquestracions massa grans, o tenir una durada tan considerable, impedeixen que s'utilitzin fàcilment en un servei fúnebre ordinari.

Bé, ho anirem comentant i veient en el transcurs dels Concerts del cicle, ara anem per la primera obra que us he proposat avui...

En el concert d’avui donarem un petit tastet de la Missa pro defunctis de Pierre de la Rue (l’introit), probablement el segon Rèquiem més antic després del de Ockeghem, seguirem amb la Missa pro defunctis a cinc veus de Giovanni Pierluigi da Palestrina i acabarem amb el Officium Defunctorum de Tomás Luis de Victoria.

Missa pro defunctis de Pierre de la Rue

Missa Pro defunctis de Pierre de La Rue és una missa polifònica escrita a principis del 1500 i és una de les misses de rèquiem més antigues que es coneixen. Les parts d'aquesta missa estan disposades per a quatre veus masculines.

En aquesta missa, La Rue utilitza la tècnica de la paròdia, una tècnica on la textura de la peça es manlleva d'una altra font, en aquest cas l'introït d'una missa de rèquiem composta per Johannes Ockeghem, gairebé cinquanta anys abans de La Rue.

L'inici de la peça comença amb una melodia d'obertura antifonal a la veu de baix, seguida d'un cor polifònic masculí de quatre veus. En aquesta imatge, es pot veure l'ús de la textura imitativa emprada.

La Rue rarament utilitzaria un cantus firmus i opta per parafrasejar línies melòdiques amb totes les veus, on aplica un ritme imitatiu que continua fins a "et lux perpetuam luceat eis" durant el qual canvia a una textura homorítmica per emfatitzar el significat del text. Aquest és un gran exemple de com l'estil renaixentista prioritza el significat del text amb la música. Al final de la frase, torna a la textura polifònica. El final de l’introit s'intensifica a mesura que les veus de baix i tenor ofereixen tons llargs per a l'última línia del text. La reafirmació de la melodia la canta la veu alta, però amb notes diferents, un exemple de material parafrasejat.

Us proposo escoltar la versió que en fa la Cappella Pratensis - Pierre de la Rue/ Introitus Requiem aeternam.

Duració (4:31)

Missa pro defunctis a cinc veus de Giovanni Pierluigi Palestrina

Seguirem amb la Missa pro defunctis a cinc veus de Giovanni Pierluigi da Palestrina que prové del Missarum liber primus... cum quatuor, quinque ac sex vocibus, Roma 1591 (2a edició); Casimiri I, 164.

Es desconeix la data de composició d'aquesta Missa, tal vegada entre 1551 i 1555, quan Palestrina era director de la Cappella Giulia. La Missa es basa en el cant pla tradicional, d'acord amb la praxi de l'època, que és particularment evident al Kyrie. L'Ofertori i Agnus Dei s'han compost amb més llibertat. Palestrina no va compondre la música de totes les parts de la Missa: l'introit (Requiem aeternam), gradual, i l'antífona de la Comunió estaven destinades a ser cantades al cant pla.

Palestrina va ser un compositor italià renaixentista, considerat un dels autors més eminents de la música religiosa catòlica i potser el més representatiu de la polifonia. Palestrina va demostrar que era possible fer servir aquests recursos, embellint la música, i a més donar un missatge clar i intel·ligible per a l'oient. La seva carrera és una de les curioses, però també brillants, de la història de la música.

Sota el papat de Julio III va ser mestre del cor de la Cappella Giulia del Vaticà, encara que el papa posterior, Pau IV, el va destituir del seu càrrec, per jutjar inapropiada la seva condició de casat, encara que també es diu que va ser degut a haver escrit madrigals, peces de caràcter profà.

Palestrina és considerat com el "salvador" de la música de l'església, quan el concili de Trento (1545-63) va decretar que s'havia de purgar tota influència i estil secular de la música de l'església, al·legant que l'ús de cors i altres formes tendien a enfosquir la claredat del missatge de la missa.

Va ser nomenat mestre de cant i director del cor infantil de la Capella Julia de S. Pedro el 1551, sota el pontificat de Juli II, al qual va dedicar el I llibre de Misses. Quatre anys després va aconseguir entrar a cantar al cor de la Capella Sixtina (lloc ambicionadíssim).

Desgraciadament, la seva posició no va ser ben vista pel papa Paulo IV, que va llicenciar el músic per estar casat, la qual cosa era contrari a les normes de la Capella Sixtina. No obstant això, va ser acceptat immediatament a la Capella de S. Joan de Laterà i el 1560 va passar a la basílica de S. Maria la Major. Aquells mateixos anys va ser director de música del cardenal Hipòlit d'Este. El 1571 va succeir Giovanni Animuccia en la direcció de la Capella Julia, lloc de summe prestigi que Palestrina va conservar fins a la seva mort.

El 1580 va perdre la seva dona, Lucrezia Gori, de la qual havia tingut tres fills, sent tant el seu dolor que va demanar al Papa la concessió de les ordres sagrades. Però transcorregudes només cinc setmanes d'haver estat nomenat clergue beneficiat de Ferentine, va oblidar de sobte el dol i la vocació religiosa, decidint casar-se amb una rica vídua romana, Virginia Dormuli, propietària d'una pelleteria. Per a Palestrina va ser una fortuna inesperada, de manera que els nous ingressos de diners li van permetre publicar moltes composicions. Van transcórrer els darrers anys de la seva vida, per tant, amb tranquil·litat i folgança. Era estimat i benamat per prínceps, pontífexs i pel mateix poble.

Mor en 1594 als braços de S. Felipe Neri. Als seus funerals van estar presents tots els músics de Roma, enmig d'una gentada enorme. El seu cadàver va ser dipositat a la tomba anomenada della casse, sota el paviment de la Capella Nova a la basílica de S. Pedro. Sobre el fèretre va ser aplicada una làmina de metall amb la llegenda "Joannes Petraloysius Praenestinus Princebs Musicae": príncep d'una música que es va proposar fonamentalment edificar les ànimes, a més de consolidar les ments àvides de perfecció rítmica, harmònica i contrapuntística.

La seva obra va ser coneguda i apreciada a tot Europa i Amèrica i va ser model de composició per als mestres catedralicis.

Us proposo escoltar la versió de Chanticleer, un conjunt Professional vocal clàssic masculí amb seu a San Francisco, Califòrnia, fundat el 1978. És conegut per les seves interpretacions de la música renaixentista, per a la qual es van fundar, però també per un ampli repertori de jazz, gospel i música clàssica contemporània. Missa pro defunctis a cinc veus de Giovanni Pierluigi da Palestrina

Duració (23’)

Officium Defunctorum de Tomás Luis de Victoria

Del compositor castellà, d’Ávila, Tomás Luis de Victoria (Sanchidrián, Àvila, 1548 - Madrid, 1611), segurament el més cèlebre polifonista del Renaixement a tota la península Ibèrica, us proposo escoltar el seu Officium Defunctorum, escrit el 1603 per a la mort de l'emperadriu Maria d'Àustria, germana de Felip II.

L'Ofici de Difunts és una de les seves obres més importants. És una composició a sis veus, articulada en una desena de fragments i mostra del treball creatiu d'un home profundament religiós i fonamentalment humà. Va ser interpretat, per primera vegada, els dies 18 i 19 de març de 1805. Té, per tant, 217 anys, i continua sonant amb la majestuositat, l'equilibri i la inspiració de sempre.

«Missa alma redemptoris» de Tomás Luis de Victoria, en Misas, magníficat, motetes,salmos y otras varias composiciones, Madrid, tipografía regia, 1600. Us proposo escoltar la versió del cor “Magnificat”, dirigits pel seu fundador Philip Cave.

Magnificat és un dels principals conjunts vocals del món, aclamat internacionalment per la seva interpretació sofisticada i històricament informada d'obres mestres corals del Renaixement. Enregistrant exclusivament per a Linn Records, Magnificat ha llançat una sèrie d'enregistraments premiats centrats en obres de l'Espanya del final del Renaixement i l'Anglaterra posterior a la Reforma.

Officium Defunctorum de Tomás Luis de Victoria Duració (51,49 minuts)

Res més amics, que passeu un bon cap de setmana i gaudiu de la música. Jaume

---