Rèquiem Romanticisme VIII. Brahms
- Jaume
- 28 feb
- 9 Min. de lectura
Ei!, avui toca un gran Rèquiem !!! . No us el perdeu !
Avui, en el que serà el vint-i-unè Concert de la sèrie dedicada als Rèquiems i el vuitè dels dedicats als Rèquiems del Romanticisme, explorarem i gaudirem d’un dels grans Rèquiems de la Història.
L'autor
El seu compositor, probablement el més clàssic dels romàntics, el concebí no pas com un Rèquiem per un servei litúrgic, sinó com un homenatge per a ser interpretat en una sala de Concerts, doncs no és pas un Rèquiem, és El Rèquiem, “El Rèquiem Alemany” de Johannes Brahms.
Retrat de Johannes Brahms.1889
Johannes Brahms (Hamburg, Alemanya, 7 de maig de 1833 - Viena, Àustria, 3 d'abril de 1897).
Parlar de Brahms és parlar d’un gran compositor. Es una de les “tres Bes” en que Hans Von Bülow. director d'orquestra, virtuós pianista i compositor romàntic alemany, va englobar tota la música alemanya: Bach, Beethoven i Brahms.
En intentar posar en context la seva música, crec que s’han de contemplar tres fets que sens dubte van marcar la persona de Brahms, la seva música i clarament el Rèquiem que avui explorarem:
1-. La seva formació musical: Va rebre les primeres lliçons de musica del seu pare, qui tocava diversos instruments (sobretot el contrabaix i la trompa) en orquestres que animaven la vida dels pobles tocant a les cerveseries i a l’aire lliure, en les places del poble. El nostre compositor aviat es va decantar pel piano, el seu primer mestre va ser el pianista del poble, Otto Cossel. Aviat Brahms es va revelar com un pianista precoç, gràcies a la qual cosa, sent encara adolescent, va contribuir a les despeses familiars amb els diners que guanyava tocant el piano en restaurants, bars i fins i tot bordells, així com fent classes. No se li coneixen mestres il·lustres, Brahms admirava Haydn, Mozart i Beethoven, el mirall d’ells probablement fou el seu millor mestratge.
2-. La figura de la seva mare: L'afecció exagerada que sentia cap a la seva mare, unida a la terrible experiència amb les prostitutes d'Hamburg, condicionarien certament la vida sentimental de Brahms. A Brahms no se li coneix matrimoni. Sempre a prop de l'amor i sempre lluny d'ell. Quan va morir la seva mare, Brahms tenia 32 anys. A la seva mare també anirà destinat el Rèquiem d’avui.
3.- L’amistat amb Robert Schumann i la relació amb la seva dona, la pianista i compositora Clara Schumann, de soltera Clara Wieck. Brahms va conèixer Schumann a traves de el gran violinista Joseph Joachim i ben aviat els dos van congeniar. La relació de Brahms amb Robert Schumann i la seva família és una de les més commovedores i interessants que s'hagin produït entre dos artistes: D'una banda, hi havia la generositat de Robert, que no va regatejar elogis per a aquell a qui va arribar a anomenar “l'elegit”. D'altra banda, destaca la fidelitat amb què Brahms va correspondre a l'entusiasme de Schumann quan van arribar els difícils moments en els quals Robert va perdre la raó. A través de Robert Schumann, Brahms va conèixer també a la seva esposa, Clara Schumann, amb la qual va establir una llarga i profunda amistat, amb singulars mostres d'afecte correspostes per aquesta en una mesura que encara avui no s'ha esclarit.
En tan bon punt en que Brahms es va assabentar que Schumann havia atemptat contra la seva pròpia vida llançant-se al Rin, a Düsseldorf, immediatament es va dirigir a aquella ciutat i va tractar de servir de consol a Clara. Va començar llavors una llarga i penosa etapa centrada en la bogeria de Robert, que va progressar inexorable entre intervals de lucidesa. Durant dos anys. Clara va lluitar valerosament donant concerts i classes per tirar endavant els seus set fills i pagar l’ internament del seu espòs (de fet Clara, amb els seus concerts i amb les classes de piano, sempre havia estat el suport econòmic de la família). Brahms va romandre fidel al seu costat, però, sens dubte, hi havia en el jove músic una mica més que fidelitat i agraïment.
El 29 de juliol de 1856, Clara, Johannes i Joachim ploraven junts la pèrdua del noble i generós Robert Schumann. Després de la mort de Schumann, la relació amb Clara es va fer més intensa. Van viatjar a Suïssa junts i, si bé mai van arribar a contraure matrimoni, no estan gaire clares les intencions de tots dos respecte d'això. És difícil conèixer del tot la relació de la parella, ja que tots dos van convenir a destruir les cartes que durant tants anys s'havien estat enviant.
El 12 de març de 1891, Clara es va retirar dels escenaris amb un arranjament per a dos pianos de les “Variacions sobre un tema de Haydn” compostes per Brahms. Cinc anys després Clara va morir i Brahms va morir un any després.
Aquesta fidelitat amb l’amic i aquesta relació, a la vegada volguda i rebutjada, amb l’esposa de l’amic, és el tercer fet que sens dubte marcà Brahms, la seva musica i el seu Rèquiem. El Rèquiem d’avui començà amb l’idea de rendir un homenatge a Robert Schumann, el que fou el seu amic i mentor.
Bé..., desprès de fer bugada en el “safareig” que tenim en els nostres Concerts..., aquest és el context del nostre compositor del Concert d’avui... Algun dia parlarem de la música de Brahms de manera global, però avui ens hem de cenyir al seu Rèquiem. Serveixi doncs aquest safareig per entrar en el context de la seva obra.
L'obra
“El Rèquiem alemany” de Brahms no és un Rèquiem a l’us. Habitualment, un rèquiem és la posada en música de les parts cantades de la missa de difunts. I aquest no és el cas. No és una obra per a la litúrgia, sinó per a la sala de concerts.
I per què alemany?... Els textos provenen de la versió en alemany de la Bíblia feta per Martí Luter, en concret quinze fragments extrets de l’Antic i del Nou Testament, així com dels apòcrifs. Per això l’adjectiu es refereix sobretot a l’idioma.
No utilitza els textos litúrgics de la missa de Rèquiem, sinó els que ell mateix va seleccionar. De fet, l’autor, en realitat, el va titular “Eine Art deutsches Requiem”: “Una mena de Rèquiem alemany”. Tampoc no té l’estructura d’una missa, sinó més aviat la d’una cantata. I, sobretot, no és una música per als qui ens han deixat, sinó, bo i recordant-los, és per als qui restem en aquest món. Per això desprèn i ens parla de misericòrdia i d’optimisme i, sobretot, de compassió, consol i esperança, començant per aquell fragment de les benaurances: “Feliços els qui ploren, perquè seran consolats”.... De tota manera, just abans de l’estrena, Brahms manifestava que, segurament, li hauria escaigut més un altre títol: “Ein menschliches Requiem”: “Un rèquiem humà”. Un rèquiem que parla de les persones i a les persones.
El Rèquiem Alemany de Brahms és un dels símbols artístics amb text sacre més important que ha donat la història de la música, i un dels més representatius del denominat període romàntic. Es tracta d'una obra simfònic coral que, per les seves dimensions, es podria catalogar com a gran cantata o petit oratori.
Brahms sovint treballava llargament les seves obres, i aquesta no és una excepció. Els primers esbossos daten del 1861, però possiblement la idea va néixer el 1857, quan Brahms tenia 24 anys, un any després de la mort del seu mentor, Robert Schumann. Després, l’obra va quedar aturada i la va reprendre el 1866, probablement amb el record de la mort de la seva mare. L'1 de desembre del 1867 es programa a Viena un concert en memòria de Schubert, ocasió que s'aprofita per a la presentació dels tres primers moviments del Rèquiem alemany. (S'explica com a anècdota que l'encarregat de la percussió, suposadament venut a Wagner, enemic de Brahms, va rebentar l'obra a timbalades extemporànies). Per aquesta raó.. , o per una altra, l'estrena no va tenir èxit. Aquesta actuació parcial mal preparada –la música incidental de Rosamunde de Schubert va completar el programa– no va ser un èxit, però Brahms es va mantenir content: Clara Schumann havia donat suport de tot cor a la reducció en piano de la partitura del Rèquiem i Brahms tenia ja programada l'estrena oficial de l'obra completa, que seria dirigida per ell mateix.
L'obra es va estrenar completa i definitivament el 10 d'abril de 1868, dia de Divendres Sant, a la catedral de Sant Pere de Bremen. Aquesta vegada sí que va constituir un èxit grandiós, que va requerir una nova actuació a finals d'aquell mes. No obstant això, Brahms va decidir immediatament que calia una nova revisió, i va afegir un altre moviment. El compositor vivia llavors el duel per la mort de la seva mare, esdeveniment que havia motivat la consecució de l'obra i que impulsaria l’afegit d’aquest nou moviment, el cinquè número de la partitura, un bellíssim sol per a soprano, que conclou amb les paraules d'Isaïes: “us consolaré com una mare consola el seu fill.” Aquesta versió final es va estrenar el 18 de febrer de l'any següent a la Gewandhaus de Leipzig. Aquest va ser el gran triomf que tant de temps s'esperava de Brahms. A partir d'aquest moment la seva reputació va créixer exponencialment, tant a Àustria com a Alemània i a l'estranger. Es va reposar un altre Divendres Sant de 1871, també a la catedral de Bremen, com a homenatge fúnebre als caiguts a la guerra francoprusiana dins d'un context marcadament nacionalista.
La partitura es presenta com una extensa cantata en set moviments on el cor és el principal protagonista. Tot i que amb importants intervencions solistes de baríton i soprano, és la massa coral la que dóna un fort sentit d'unitat a tota l'obra, on els temes generen una trama musical amb un preponderant sentit de malenconia i consolació.
La seva orquestració és: 1 piccolo i 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbals, arpa, orgue (ad livitum), cordes, cor, i només soprano i baríton.
Us adjunto la lírica dels set moviments:
I.-
Benaurats els que pateixen,
doncs ells seran consolats.
(Mateu 5.4)
Els que sembren amb llàgrimes,
recolliran amb alegria.
Se n'han anat i ploren,
i porten la noble llavor,
i retornen amb goig,
i porten les seves garbes.
(Salm 125, 5 i 6)
II.-
Aleshores tota la carn,
és com l'herba
i tota l'esplendor de l'home
és com la flor dels prats.
L'herba és seca
i la flor està pansida.
(Primera epístola de St. Pere 1, 24)
Així, estimats germans, sigueu pacients
i espereu la vinguda del Senyor.
Mireu el pagès que espera
el fruit preciós de la terra
i espera pacient
l'arribada de la pluja
de la tardor i la primavera.
Així, sigueu pacients.
(Epístola de Sant Jaume 5, 7)
Aleshores tota la carn,
és com l'herba
i tota l'esplendor de l'home
és com la flor dels prats.
L'herba és seca
i la flor està pansida.
Però la paraula del Senyor
perdura eternament.
(Primera epístola S. Pere 1,24,25)
Els que han de ser salvats
pel Senyor retornaran
i vindran joiosos cap a Sió;
L'alegria, l'alegria eterna,
regnarà sobre ells.
L'alegria i el goig
se n'apoderaran,
i el dolor i el plor
desapareixeran.
(Isaies 35, 10)
III.-
Revela'm, per tant, Senyor,
que els meus dies han de tenir un final,
que la meva vida té un destí
i que m'hi dec.
Mira!, a la teva presència, els meus dies són
com el palmell de la mà,
i la meva vida, davant teu,
no és res.
Ah!,
tots els homes són gairebé res
i, tanmateix,
viuen tan segurs.
Desapareixen com una ombra
i en va s'agiten;
Acumulen riqueses sense saber
a qui aprofitaran.
I ara Senyor,
què em podrà consolar?
En tu diposito la meva esperança.
(Salm 38, 5-8)
Les ànimes dels justos
estan a les mans del Senyor
i cap pena no podrà pertorbar-les.
(Saviesa 3, 1)
IV.-
Quins dolços són les teves estades,
Senyor dels exèrcits!
La meva ànima es desespera
i sospira
per les corts celestials;
El meu cos i la meva ànima
s'alegren del Déu viu.
Benaurats
els que habiten les teves estades,
que t'alaben per sempre.
(Salm 83, 2, 3 i 5)
V.-
Ara esteu afligits;
Però jo us tornaré a veure,
el vostre cor s'alegrarà
i res no podrà privar-vos
del vostre goig.
(Sant Joan 16, 22-23a)
Us consolaré,
com una mare consola el seu fill.
(Isaies 66, 13)
Mira'm:
Quin escàs temps de fatigues
i feines he viscut
i he trobat un gran consol.
(Siracide o Eclesiàstic 51, 27)
VI.-
Doncs no tenim a la terra
una estada permanent,
per això busquem la del futur.
(Epístola als hebreus 13, 14)
Mireu, que us revelo un secret:
certament, no morirem tots,
però tots serem transformats;
En un instant,
en un obrir i tancar dulls,
als acords de la darrera trompeta.
Com que s'escoltarà la trompeta
i els morts
ressuscitaran incorruptes;
I nosaltres serem transformats.
Aleshores es complirà allò escrit:
la mort quedarà captiva
a la victòria.
Mort,
on és la teva espina?
Inferns,
on és la vostra victòria?
(Primera epístola als Corintis
15, 51 i 52, 54 i 55)
Senyor, Tu ets digne
de rebre lloança, honor i poder,
perquè Tu ets el creador
de totes les coses,
i per la teva voluntat
són i han estat creades.
(Apocalipsi 4, 11)
VII.-
Benaurats els morts
que moren en el Senyor.
Sí,
l'esperit diu
que reposa de les seves fatigues,
perquè les seves obres van darrere seu.
(Apocalipsi 14, 13)
“El Rèquiem alemany” de Brahms
Quina versió us proposo?
Us en proposo dues per la mateixa orquestra i el mateix cor, la hr-Sinfonieorchester i el MDR-Rundfunkchor, en diferent escenari, diferent director i diferents solistes.
La primera versió es la enregistrada al novembre de 2017 a la Frauenkirche de Dresden (escenari que espero i confio poder gaudir presencialment i en directe d’aquí una mica més d’una setmana !!!). La direcció és a càrrec del director estonià Risto Joost i els solistes son Iwona Sobotka (Soprano), Andrè Schuen (Bariton)
La segona versió és d’octubre de 2019, enregistrada a l’Alten Oper Frankfurt (l’opera antiga de Frankfurt) per la mateixa orquestra i el mateix cor, ara dirigits pel veterà director americà David Zinman, amb Christiane Karg, (Soprano) i Michael Nagy (Bariton)
Si una versió és bona, l‘altra encara més, jutgeu vosaltres mateixos, a mi tal vegada la qualitat del so d’enregistrament m’agrada mes en la segona, es qüestió de gustos....
Res més amics que gaudiu d’aquesta gran obra
Que sigueu feliços i que la música ens acompanyi sempre, de ben segur ens farà a tots una mica més bones persones. Jaume
Comments